jueves, 26 de marzo de 2015

Ñic-Ñoc quiere volver a casa

Este cuento lo escribí con mi hija Judith y sus compañeros de clase. Niños y niñas de cinco y seis años que desbordan imaginación. Después hicieron cada uno un dibujo sobre el cuento y la mamá de Félix ha hecho un trabajo magnífico combinando los dibujos con cada parte del cuento. Si queréis ver las ilustraciones, están en la entrada anterior (están junto al cuento original, en catalán). Y esta es la versión en castellano.

Votación para elegir al personaje principal del cuento

UNA MAÑANA DE FEBRERO, EN EL BOSQUET DE LA ESCUELA SE OYÓ UN RUIDO MUY FUERTE: boom, clonc, clinc!! Lourdes, la seÑorIta de lOs Dofins, DIJO A LOS ALUMNOS:
—Un momentO, Dofins, VOY A VER QUÉ PASA.
CuanDO Lourdes VOLVIÓ LES DIJO:
—No Os imaginÁIS quÉ he vistO. VeniD, veniD al bosqueT.
FUERON A TODA PRISA Y VIERON QUE UNA NAVE ESPACIAL SE HABÍA ESTRELLADO ENTRE LOS PINOS. haVÍA ALGO DE FUEGO Y SALÍA HUMO. eNTONCES, JUAN Y BERTA COGIERON UNA MANGUERA Y APAGARON EL FUEGO. dE REPENTE, SE ABRIÓ LA PUERTA DE LA NAVE Y SALIÓ UN extraterrestre MUY, MUY perO MUY PEQUEÑO. MIRÓ AL REDEDOR Y PREGUNTÓ CON SU ÚNICO OJO MUY ABIERTO:
—QUIENES SOIS, gIgantEs?
—SomOS la clase de lOs Dofins —DIJO Jan.
—PerO no somOS gIgantEs, somOS NIÑOS Y NIÑAS —DIJO Elena.
—ERES tÚ, que ERES MUY PEQUEÑÍN —DIJO VictOria.
—CÓMO TE LLAMAS Y DE DÓNDE VIENES? —QUISO saber Nora.
—ME LLAMO ÑIC-ÑOC Y VENGO DEL PLANETA ESTRELLA DE MAR, que ESTÁ MUY LEJOS DE AQUÍ. hE PASADO MUCHAS AVENTURAS ANTES DE LLEGAR A LA TIERRA. PERO MI NAVE SE HA ROTO Y AHORA... ¿QUÉ HARÉ? —Y SU OJO SE PUSO A LLORAR.
—No TE preocupEs, ÑIC-ÑOC, QUE TE VAMOS A AYUDAR—LE DIJO Maika.
—CLARO —DIJO Félix— ENTRE TODOS ARREGLAREMOS TU NAVE.
—Mmmm, no LO sé —ÑIC-ÑOC PARECÍA UN POCO PREOUPADO—, PORQUE CREO QUE SE HAN ROTO LOS PROPULSORES Y LA PIEZA QUE NECESESITO SÓLO LA FABRICAN EN MI PLANETA.
—eNTONCES, MANDA UN MENSAJE A TUS AMIGOS Y QUE TE TRAIGAN LA PIEZA —PROPUSO María S.
—No PUEDO, pOrquE el Transmisor IntergalÁcticO SE HA QUEMADO.
—¡No pasa NADA! PodemOS MANDAR el MENSAJE DE OTRA MANERA, ¿NO? —DIJO Abril.
—Sí, ¿tenÉIS alguna idea? —PREGUNTÓ ÑIC-ÑOC.
—¡Sí, CLARO!—DIJO Judith— PodemOS PONER EL MENSAJE DENTRO DE UN GLOBO Y SOLTARLO PARA QUE VAYA HACIA EL CIELO.
ENTONCES, Elsa ESCRIBIÓ EL MENSAJE PIDIENDO AYUDA PARA ÑIC-ÑOC Y JAUME LO PUSO DENTRO DEL GLOBO Y LO SOLTÓ.
—PerO no sabemOS si LLEGARÁ A SU PLANETA, EL CIELO ES MUY GRANDE —DIJO Llúcia UN POCO TRISTE.
—¿POr quÉ no inventAMOS una mÁquina voladora que PUEDA LLEVAR A ÑIC-ÑOC A SU PLANETA? —PROPUSO Mariona.
sE PUSIERON A PENSAR Y A PENSAR Y SE LES OCURRIERON MUCHAS COSAS. bIEL INVENTÓ UNA MOCHILA VOLADORA; Jordi, un robot saltador que LO LLEVASE A SU planeta; Illan INVENTÓ un coCHe volador; Iker, un tren volador; María R., una MESA voladora; LAURA, UN BARCO VOLADOR; Olalla, unA CAMA voladorA... PerO NINGUNO DE ESTOS INVENTOS FUNCIONÓ. CADA VEZ QUE ÑIC-ÑOC INTENTAVA VOLAR, EL INVENTO SE ESTROPEABA Y EL POBRE CAÍA ENCIMA DE UN COLCHÓN QUE HABÍAN PUESTO PARA QUE NO SE HICIERA DAÑO.
—¡Oooooh! —DIJO ÑIC-ÑOC—. No podré VOLVER NUNCA A MI planeta Y no VERÉ NUNCA MÁS A MI AMIGOS.
—PerO AHORA NOSOTROS TAMBIÉN SOMOS AMIGOS TUYOS Y PUEDES QUEDARTE AQUÍ —LE DIJO Clàudia Y LE DIO UN ABRAZO.
Mireia MIRÓ AL CIELO PENSANDO DÓNDE ESTARÍA EL planeta de ÑIC-ÑOC Y DE REPENTE VIO UNA NAVE QUE ESTABA LLEGANDO.
—¡MIRAD! ¡CreO QUE VIENE ALGUIEN A buscar A ÑIC-ÑOC!
ÑIC-ÑOC CORRIÓ AL BOSQUET SEGUIDO DE TODA LA CLASE DE LOS Dofins. De la naVE SALIÓ OTRO extraterrestre, AMIGO SUYO, que TRAÍA LA PIEZA QUE HACÍA FALTA PARA ARREGLAR LA NAVE. lA ARREGLARON Y MARtina LE DIJO A ÑIC-ÑOC:
—BUEN VIAJE, ÑIC-ÑOC, NO TE OLVIDES DE TUS AMIGOS LOS Dofins.
—No LO HARÉ, ME HABÉIS AYUDADO MUCHÍSIMO. sOIS UNOS NIÑOS Y NIÑAS MUY BUENOS. hASTA PRONTO.
Y LA NAVE DESPEGÓ Y SALIÓ MUY RÁPIDO HACIA EL CIELO. HACIA CASA DE ÑIC-ÑOC.

Aventura NACIDA de la imaginacióN de lOs alumnOs Y ALUMNAS de la clase de P5B Dofins (Abril, Berta, Biel, Clàudia, Elena, Elsa, Félix, Iker, Illan, Jan, Jaume, Jordi, Juan, Laura, Llúcia, Maika, María R., Maria S., Mariona, Martina, Mireia, Nora, Olalla, Victòria y Judith) CON la colaboracióN de la seÑorIta Lourdes y de Yolanda Gil (mare de Judith)

Tarragona, 23 de febrerO de 2015

domingo, 22 de marzo de 2015

Nyic-Nyoc vol tornar a casa

Aquest conte el vaig escriure amb la meva filla petita, Judith, i els seus companys de classe. Nens i nenes de cinc i sis anys que desborden imaginació. Les il·lustracions són dels mateixos i el disseny del conte combinant els dibuixets de tots els nens ha sigut cosa de la Valèria, mama del Félix, a qui des d’aquí agraeixo la feina tan ben feta.



Un matí de febrer, al bosquet de l’escola es va sentir un soroll molt fort: boom, clonc, clinc!!. La Lourdes, la senyoreta dels Dofins, va dir ALS ALUMNES:
—Un moment, Dofins, vaig a mirar què passa.


Quan la Lourdes va tornar els va dir:
—No us imagineu què he vist. Veniu, veniu al bosquet.
Van anar-hi tot corrent i van veure que una nau espacial s’havia estavellat entre els pins. Hi havia una mica de foc i sortia fum. Llavors, el Juan i la Berta vaN agafar UNA mànega i van apagar el foc. De sobte, es va obrir la porta de la nau i va sortir un extraterrestre molt, molt però molt petit. Va mirar al voltant i va preguntar amb el seu únic ull molt obert:
—Qui sou vosaltres, gegants?


—Som la classe dels Dofins —va dir el Jan.
—Però no som gegants, som nens i nenes —va dir l’HElena.
—Ets tu, que ets molt petitó —va dir la Victòria.
—Com et dius i d’on véns? —va voler saber la Nora.
—Em dic Nyic-Nyoc i vinc del planeta EstRelLa de Mar, que és molt lluny d’aquí. he passat moltes aventures abans d’arribar a La Terra. Però la meva nau s’ha espatllat i ara... què faré? —i el seu ull ES VA POSAR A PLORAR.
—No et preocupis, Nyic-Nyoc, que t’ajudarem—li va dir la Maika.
—És clar —va dir el Félix— tots plegats arreglarem la teva nau.


—Mmmm, no HO sé —el Nyic-Nyoc semblava una mica preocupat—, Perquè crec que s’han trencat els propulsors i la peça que necessitO la fabriquen només al meu planeta.
—Doncs, envia un missatge als teus amics i que et portin la peça —va proposar la María S.
—No puc, perquè el Transmissor Intergalàctic s’ha cremat.
—No passa res! Podem enviar el missatge d’una altra manera, oi? —va dir l’Abril.
—Sí, teniu alguna idea? —va preguntar el Nyic-Nyoc.
—Sí que en tenim —va dir la Judith—. Podem ficar el missatge dintre d’un globus i deixar-lo anar perquè vagi cap al cel.


Llavors, l’Elsa va escriure el missatge demanant ajuda per al Nyic-Nyoc i el Jaume el va ficar a dins del globus i el va deixar anar.
—Però no sabem si arribarà al Seu planeta, el cel és molt gran —va dir una mica trista la Llúcia.
—Perquè no inventem una màquina voladora que pugui portar el Nyic-Nyoc al seu planeta? —va proposar la Mariona.
van pensar i pensar i van tenir moltes idees. El Biel va inventar una motxilla voladora; el Jordi, un robot saltador que el portés al seu planeta; l’Illan va inventar un cotxe volador; l’Iker, un tren volador; la María R., una taula voladora; LA LAURA, UN VAIXELL VOLADOR; l’Olalla, un llit volador... Però cap d’aquests invents va funcionar. Cada vegada que el Nyic-Nyoc intentava volar, la invenció s’espatllava i el pobret queia sobre UN matalàs que havien posat perquè no es fes mal.


—Oooooh! —va dir el Nyic-Nyoc— No podré tornar mai al meu planeta i no veuré mai més als meus amics.
—Però ara nosaltres també som amics teus i pots quedar-te aquí —va dir-li la Clàudia i li va fer una abraçada.
La Mireia va mirar El cel pensant on seria el planeta del Nyic-Nyoc i de sobte va veure una nau que ARRIBAVA.
—Mireu! Crec que ve algú a buscar El Nyic-Nyoc!


El Nyic-Nyoc va córrer cap al bosquet acompanyat de tota la classe dels Dofins. De la nau va sortir un altre extraterrestre, amic seu, que portava la peça que calia per arreglar la nau. La van arreglar i la Martina va dir al Nyic-Nyoc:
—Bon viatge, Nyic-Nyoc, no t’oblidis dels teus amics els Dofins.
—No ho faré, m’heu ajudat moltíssim. Sou molt bons nens i nenes. Fins aviat.
I la nau es va ENLAIRAR i va sortir molt de pressa cap al cel. Cap a casa d’EN Nyic-Nyoc.


Aventura nascuda de la imaginació dels alumnes de la classe de P5B Dofins (Abril, Berta, Biel, Clàudia, Elsa, Félix, HElena, Iker, Illan, Jan, Jaume, Jordi, Juan, Laura, Llúcia, Maika, María R., Maria S., Mariona, Martina, Mireia, Nora, Olalla, Victòria I Judith) amb la col·laboració de la senyoreta Lourdes I de Yolanda Gil (mare de Judith)

Tarragona, 23 de febrer de 2015

sábado, 21 de marzo de 2015

DIA MUNDIAL DE LA POESIA /GIORNATA MONDIALE DELLA POESIA 2015

Ayer tuvo lugar en la Biblioteca Municipal de Tarragona el "Vermut Poètic" para celebrar el Día Mundial de la Poesía, que es hoy. Este año he vuelto a participar como alumna del Consorci per a la Normalització Lingüística de Tarragona leyendo en euskera la poesía "Uharte idatzia", traducción del poema original en catalán "Illa escrita" de Jaume Pont. Como este año no había nadie que pudiera leerlo en italiano, también me encargué yo de recitar (o lo al menos lo intenté) "Isola scritta". Transcribo aquí la poesía en catalán (original) y las traducciones al castellano, al italiano y al euskera.



Siccome oggi è la Giornata Mondiale della Poesia ieri si è cellebrato il “Vermut Poètic” alla Biblioteca Comunale di Tarragona. Quest’anno sono tornata a partezipare come allieva del Consorzio per la Normalizzazione Linguistica di Tarragona leggendo in euskera (la lingua della regione dove sono nata) la poesia “Uharte idatzia”, traduzione di quella originale in catalano di Jaume Pont detta “Illa escrita”. Quest’anno non c’era nessuno che potesse leggerla in italiano, quindi mi sono incaricata anch’io (ho fatto il mio meglio) di leggere “Isola scritta”. Vi scrivo qui la poesia in catalano, in spagnolo, in italiano e in euskera.

Ahir va tenir lloc a la Biblioteca Municipal de Tarragona el "Vermut Poètic" per celebrar el Dia Mundial de la Poesia, que és avui. Enguany he tornat a participar com alumna del Consorci per a la Normalització Lingüística de Tarragona llegint en eusquera la poesia "Uharte idatzi", traducció del poema original en català "Illa escrita" de Jaume Pont. Com aquest any no hi havia ningú que pogués llegir-ho en italià, també em vaig encarregar jo de recitar (ho vaig intentar) "Isola scritta". Deixo aquí la poesia en català (original) i les traduccions al castellà, a l'italià i al eusquera.

Traductores / Traductors / Traduttori / Itzultzaileak: Carlos Vitale (Castellano), Francesco Ardolino (Italiano) y Maite González Esnal (Euskera).

ILLA ESCRITA
Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
Joan Vinyoli

La mirada inventa el món, la llum.
Aquí comença el naufragi de l’ombra
o la secreta deriva dels ocells.

Sota la parpella, la matèria blanca
i la llum negra, eternitat suspesa
en l’aire con una música muda.

Invento el temps i el seu viatge:
poema, areny i duna líquida, tinta
o roca al peu dels núvols emergida.

Altra vegada sóc al lloc mateix
on sempre arribo: la mar on viu
la filla del més damnat dels dèus
i d’aquella gran bagassa del dolor
que porta per nom Malenconia.

Tot és un lent ajornar el clam
de la mudesa, tot és callada espera.

Només se sent una vaga fressa d’ales,
el foc blanc i l’aigua negra que bateguen
al cor d’aquesta illa escrita. Només:
en un mar de silencis, la foscúria.

ISLA ESCRITA
Otra vez estoy
En el mismo lugar donde siempre llego
Joan Vinyoli

La mirada inventa el mundo, la luz.
Aquí comienza el naufragio de la sombra
o la secreta deriva de los pájaros.

Bajo el párpado, la materia blanca
y la luz negra, eternidad suspendida
en el aire como una música muda.

Invento el tiempo y su viaje:
poema, arenal y duna líquida, tinta
o roca al pie de las nubes emergida.

Otra vez estoy en el mismo lugar
donde siempre llego: el mar donde vive
la hija del más condenado de los dioses
y de aquella gran ramera del dolor
que lleva por nombre Melancolía.

Todo es un lento aplazar el clamor
de la mudez, todo es callada espera.

Sólo se oye un vago aleteo,
el fuego blanco y el agua negra que palpitan
en el corazón de esta isla escrita. Sólo:
en un mar de silencios, la oscuridad
ISOLA SCRITTA
Sono di nuevo
Nello stesso punto in cui ritorno sempre
Joan Vinyoli

Lo sguardo inventa il mondo, la luce.
Qui inizia il naufragio dell’ombra
o la segreta deriva degli uccelli.

Sotto la palpebra, la materia bianca
e la luce nera, eternità sospesa
in aria come una musica muta.

Invento il tempo e il suo viaggio:
poesia, sabbia e duna liquida, inchiostro
o roccia sotto le nuvole emersa.

Sono di nuovo nello stesso punto
in cui ritorno sempre: il mare in cui vive
la figlia del più dannato degli dei
e di quella baldracca del dolore
chi di nome fa Malinconia.

Ed è un lento procrastinare l’invocazione
del mutismo, ed è una taciturna attesa.

Si sete soltanto un vago fruscio di ali,
il fuoco bianco e l’acqua nera che battono
nel cuore di quest’isola scritta. Soltanto:
in un mare di silenzi, l’oscurità.
UHARTE IDATZIA
Berriro nago lekuan
Beti itzultzen naizena
Joan Vinyoli

Begiradak asmatzen ditu mundua, argia.
Hemen hasten da itzalaren hondoratzea
edo txorien jito izkutua.

Betazalaren azpian, materia zuria
eta argi beltza, airean zintzilikatutako
eternitatea musika mutua lez.

Asmatzen ditut denbora eta bere bidaia:
poema, hareatza eta hondar muino likidoa, tinta
edo harkaitza hodeipean jalgia.

Berriro nago beti itzultzen naizen
leku berean: itsasoa non bizi den
jainko zitalaren eta oinazearen
emagaldu handiaren alaba
Malenkonia deitzen dena.

Oro da nututasunaren ardailaren
atzeratze geldoa, oro da zain egote isila.

Hegaldi arin bat aditzen da bakarrik,
su zuria eta ur beltza taupadaka
uharte idatzitakoaren bihotzean. Bakarrik:
isiltasunezko itsasoan, iluntasuna


sábado, 14 de marzo de 2015

Relato erótico seleccionado: SECRETOS

Reconozco que ganar un segundo premio con un relato en catalán me pilló totalmente por sorpresa y la borrachera de emoción me tuvo unos días narcotizada. El caso es que ayer me di cuenta de que ya habían pasado días desde que presenté un relato erótico a otro concurso que organizó Ediciones Rubeo, el II Certamen internacional de relato erótico "Venus de noche"(Esta fue la convocatoria). Me fui a la web y, sorpresa, hacía varios días que había sido publicado el fallo del jurado (Link para consultar el elenco de relatos seleccionados) y yo, en Babia, no me había enterado de que han seleccionado el relato que presenté.

El mes de febrero fue duro, además del trabajo que conlleva el curso on-line que estoy haciendo en la Escuela de Escritores, me propuse presentar un relato en catalán al concurso "Relats de Dones", otro en castellano al concurso "Venus de Noche" y, además, preparé otro para el libro anual de la Escuela de Escritores. Horas de escritura, reflexión, corrección, más reflexión y dudas. Pero todo el esfuerzo de febrero ha dado frutos en marzo.

Foto tomada de http://lamili10.blogspot.com.es/

Como el relato seleccionado para su publicación no puedo publicarlo, dejo aquí el primer párrafo. Cuando tenga novedades sobre la fecha la publicación, iré informando. 

SECRETOS

Si en ese momento llega a abrirse el suelo bajo mis pies y me traga, hubiera sido el hombre más feliz del Infierno. Al verla allí, sentada en el salón al lado de mi nieto Sito, casi me da algo. Me reconocía, seguro. Fingí que me sentía mal, aunque había buena parte de realidad, y creo que me puse blanco y todo. [...]

domingo, 8 de marzo de 2015

No ho hauria d'haver fet (en castellano)

Este es el relato que presenté al XV Concurso Literario "Relats de Dones" que organizan el Servei d'Informació i Atenció a les Dones y el Consell Municipal de les Dones del Ayuntamiento de Tarragona dentro de las celebraciones del Día Internacional de la Mujer. El viernes, 06 de marzo, tuvo lugar la entrega de premios y "No ho hauria d'haver fet" (No tendría que haberlo hecho) ganó el segundo premio. Toda una sorpresa, la verdad. Creo que el jurado lo premió por su originalidad, porque no es un relato... ¿amable? Es bastante políticamente incorrecto.




NO TENDRÍA QUE HABERLO HECHO
No tendría que haberlo hecho, pero lo hice. Volvía de la enésima entrevista de trabajo, salí contenta y todo. Aquel tipo de Recursos Humanos parecía simpático y cuando me dijo:
—Ya te llamaremos.
Pensé que lo decía en serio. Pero después cogí el coche y a medida que me iba alejando del polígono me fui dando cuenta de que no, que eso se lo decía a todos y que, como siempre, no me llamarían. ¿Qué posibilidades tenía una mujer de cuarenta años, separada, con dos niñas pequeñas de encontrar trabajo? Llevaba ya dos años en el paro y parecía que todavía sería alguno más.
Cuando salí caía una lluvia fina y hacía un frío que pelaba. Tanto que me puse los guantes y el abrigo y ni me los quité en el coche, porque la calefacción hacía tiempo que se había estropeado y no había podido arreglarla. Unos minutos después, la lluvia se convirtió en un chaparrón que desafiaba los limpiaparabrisas de mi coche. Levanté el pie del pedal, que no conocía bien la carretera. Entonces me adelantó un cochazo a toda velocidad. Llevaba detrás pegada una estela de gotitas de agua que me ensució el cristal durante cuatro vayvenes de los limpias. Lo perdí de vista. No se veían más vehículos por aquella carretera que daba miedo con tantas curvas, todos iban por la autopista, demasiado cara para mí, claro.
Unas curvas más allá volví a ver el cochazo, estampado contra el muro de contención. ¡Vaya susto, madre mía! Pasé por su lado poco a poco mirando  y paré. Bajé con el chaleco reflectante y el móvil, bajo la lluvia, y me acerqué. Tenía el capó chafado; el cristal, reventado en mil pedazos pero sin romperse y el air-bag estaba desinflado sobre el volante. Dentro, sólo una mujer. No se movía ni decía nada. Tenía la cabeza apoyada en el reposacabezas y los ojos cerrados. Abrí la puerta y apagué el motor. Antes de llamar al ciento doce comprobé el pulso, como hacen en las películas, poniendo los dedos en su cuello. No me pareció notar ningún latido, estaba muerta, seguro. Marqué el uno y el uno. Entonces me fijé en que de la oreja le salía un hilo de sangre. De la oreja. Y de la oreja le colgaba un pendiente de oro y diamantes. O eso me pareció, porque de joyas no es que entienda mucho. Entonces quise marcar el dos, pero mis ojos no querían dejar de mirar aquel pendiente tan bonito. Respiré profundamente, miré a derecha e izquierda. Ningún vehículo. Sólo el rumor de la lluvia que caía sobre las hojas de los árboles caídas al suelo y sobre la carrocería del cochazo. Puse el móvil en el bolsillo.
—Señora —le dije y le toqué el hombro—. Señora, ¿me oye?
Nada. Me miré la mano con la que le había tocado el hombre. Llevaba el guante. Una descarga me recorrió el cuerpo, de abajo arriba, y mi corazón empezó a galopar. Mi cerebro calculaba cuánto podía costar aquel pendiente. Volví a mirar a derecha e izquierda. La boca se me secó. Y no me lo pensé más, le quité el pendiente de la oreja izquierda y después, tanteando, el de la derecha. Me los eché al bolsillo. En la mano derecha llevaba un anillo con una piedra roja gigante. También lo cogí- Y la alianza. En el reñoj ponía “Rolex” y también me lo llevé. En el cuello llevaba un collar dorado y, como no quería moverle la cabeza, empecé a girarlo poco a poco para que el cierre me quedara al alcance. Y aunque lo hice con mucho cuidado, de repente, la mujer dejó escapar un suspiro y una especie de gemido. Me costó Dios y ayuda quitarle el dichoso collar, porque me temblaban los dedos y con los guantes no acertaba. Ella se quejaba pero los ojos no podía abrirlos.
—Tranquilla, no pasa nada —le dije.
Vaya idiotez, ¿no? Con los bolsillos llenos de joyas, cerré la puerta del cochazo. Miré otra vez a derecha e izquierda y corrí hacia mi coche. Salí de allí a toda prisa. Ni miré hacia atrás por el retrovisor. Ya no sentía frío, y eso que estaba empapada por la lluvia. Si aquella mujer tenía ese cochazo y llevaba esas joyas, seguramente tenía más. Sólo deseé que pasara alguno y le echara la mano que yo no había podido darle.
En lugar de ir a casa, me fui a la ciudad de al lado. Busqué una tienda de esas a las que puedes llevar tus cosas para venderlas y nadie te pide explicaciones.
Ahora sigo en paro. Pero aquella mujer subvencionó nuestra alimentación durante dos meses.

No ho hauria d'haver fet

Aquest és el relat que vaig presentar al 15è Concurs Literari "Relats de Dones" que organitzen el Servei d'Informació i Atenció a les Dones i el Consell Municipal de les Dones de l'Ajuntament de Tarragona dins de les celebracions del Dia Internacional de la Dona. El divendres 06 de març va ser el lliurament de premis i "No ho hauria d'haver fet" va guanyar el segon premi. Tota una sorpresa, us ho dic de debò. Crec que el jurat va premiar l'originalitat, perquè no és un relat... amable? És políticament incorrecte.



NO HO HAURIA D’HAVER FET
No ho hauria d’haver fet, però ho vaig fer. Jo tornava de l’enèssima entrevista de feina, vaig sortir contenta i tot. Aquell paio de Recursos Humans semblava simpàtic i quan em va dir «Ja et trucarem», vaig pensar que ho deia de debò. Però després vaig agafar el cotxe i a mesura que m’anava allunyant del polígon vaig anar adonant-me que no, que això li deia a tothom i que, com sempre, no em trucarien. Quines possibilitats tenia una dona de quaranta anys, separada, amb dues filles petites de trobar una feina? Portava ja dos anys a l’atur i semblava que encara seria algú més.
Quan vaig sortir queia una pluja fineta i feia un fred que pelava. Tant, que em vaig posar els guants i l’abric i no me’ls vaig treure ni al cotxe, perquè la calefacció s’havia espatllat fa temps i no l’havia pogut arreglar. Uns minuts després, la pluja es va convertir en un xàfec que desafiava els eixugavidres del meu cotxe. Vaig aixecar el peu del pedal, perquè no coneixia bé la carretera. Aleshores, em va passar un cotxàs a tota velocitat. Portava enganxat al darrere un deixant de gotetes d’aigua que em va embrutar el vidre durant quatre anar i venir dels eixugues. Vaig perdre’l de vista. No es veien més vehicles per aquella carretera que feia por amb tantes corbes: tothom anava per l’autopista, massa cara per a mi, és clar.
Unes corbes més enllà vaig trobar el cotxàs, estavellat contra el mur de contenció. Quin ensurt, mare meva! Vaig passar al seu costat a poc a poc mirant i vaig aturar-me. Vaig baixar amb l’armilla reflectora i el mòbil, sota la pluja, i m’hi vaig apropar. Tot el capó estava aixafat; el vidre, esquerdat en mil trossets, però sense haver-se trencat, i l’airbag estava desinflat sobre el volant. Dintre, només una dona. No es movia ni deia res. Tenia el cap recolzat al reposacaps i els ulls tancats. Vaig obrir la porta i vaig apagar el motor. Abans de trucar al cent dotze vaig comprovar el pols, com fan a les pel·lícules, posant-li els dits al coll. No em va semblar sentir cap batec, era morta, segur. Vaig marcar l’u i l’u. Llavors em vaig fixar que de l’orella li sortia un fil de sang. De l’orella. I de l’orella li penjava una arracada d’or i diamants. O això em va semblar, perquè jo, de joies, no hi entenc gaire. Aleshores jo volia marcar el dos, però els meus ulls no volien deixar de mirar aquella arracada tan bonica. Vaig respirar profundament, vaig mirar a destra i sinistra. Cap vehicle. Només la remor de la pluja que queia sobre les fulles dels arbres, caigudes a terra, i sobre la carrosseria del cotxàs. Vaig ficar el mòbil a la butxaca.
—Senyora —vaig dir i li vaig tocar l’espatlla—. Senyora, m’escolta?
Res. Vaig mirar-me la mà amb què li havia tocat l’espatlla. Portava el guant. Un llamp em va recórrer el cos, de baix a dalt, i el meu cor va començar a galopar. El meu cervell calculava quan podia costar aquella arracada. Vaig tornar a mirar a banda i banda. La boca se’m va assecar. I no m’ho vaig pensar més, li vaig treure l’arracada de l’orella sinistra i després, tantejant, la de la dreta. Les vaig ficar a la butxaca. A la mà dreta portava un anell amb una pedra vermella gegant. També el vaig agafar. I l’aliança. El rellotge deia “Rolex” i també li vaig prendre. Al coll portava un collaret daurat i com que no volia bellugar-li el cap, vaig començar a girar-lo a poc a poc perquè la tanca em quedés a l’abast. I tot i que ho vaig fer amb molta cura, de sobte, la dona va deixar anar un sospir i un soroll semblant a un plany. Em va costar déu i ajut treure-li el maleït collaret, perquè els dits em tremolaven i amb els guants no encertava. Ella es queixava però els ulls no els va poder obrir.
—Tranquil·la, no passa res —vaig dir-li.
Quina estupidesa, oi? Amb les butxaques plenes de joies, vaig tancar la porta del cotxàs. Vaig mirar un altre cop a destra i esquerra i vaig córrer cap al meu cotxe. Vaig sortir d’allà a corre-cuita. No vaig ni mirar endarrere pel retrovisor. Ja no tenia fred, tot i que estava tota mullada per la pluja. Si aquella dona tenia aquell cotxàs i portava aquestes joies, segurament en tenia més. Només vaig desitjar que algú passés i li donés la mà que jo no li havia pogut donar.
En lloc d’anar cap a casa, vaig anar a la ciutat del costat. Vaig buscar una botiga d’aquestes on pots portar les teves coses per vendre-les i ningú no et fa cap pregunta.
Ara segueixo a l’atur. Però aquella dona va subvencionar el nostre aliment durant dos mesos.