DIA MUNDIAL DE LA POESIA /GIORNATA MONDIALE DELLA POESIA 2015

Ayer tuvo lugar en la Biblioteca Municipal de Tarragona el "Vermut Poètic" para celebrar el Día Mundial de la Poesía, que es hoy. Este año he vuelto a participar como alumna del Consorci per a la Normalització Lingüística de Tarragona leyendo en euskera la poesía "Uharte idatzia", traducción del poema original en catalán "Illa escrita" de Jaume Pont. Como este año no había nadie que pudiera leerlo en italiano, también me encargué yo de recitar (o lo al menos lo intenté) "Isola scritta". Transcribo aquí la poesía en catalán (original) y las traducciones al castellano, al italiano y al euskera.

Siccome oggi è la Giornata Mondiale della Poesia ieri si è cellebrato il “Vermut Poètic” alla Biblioteca Comunale di Tarragona. Quest’anno sono tornata a partezipare come allieva del Consorzio per la Normalizzazione Linguistica di Tarragona leggendo in euskera (la lingua della regione dove sono nata) la poesia “Uharte idatzia”, traduzione di quella originale in catalano di Jaume Pont detta “Illa escrita”. Quest’anno non c’era nessuno che potesse leggerla in italiano, quindi mi sono incaricata anch’io (ho fatto il mio meglio) di leggere “Isola scritta”. Vi scrivo qui la poesia in catalano, in spagnolo, in italiano e in euskera.

Ahir va tenir lloc a la Biblioteca Municipal de Tarragona el "Vermut Poètic" per celebrar el Dia Mundial de la Poesia, que és avui. Enguany he tornat a participar com alumna del Consorci per a la Normalització Lingüística de Tarragona llegint en eusquera la poesia "Uharte idatzi", traducció del poema original en català "Illa escrita" de Jaume Pont. Com aquest any no hi havia ningú que pogués llegir-ho en italià, també em vaig encarregar jo de recitar (ho vaig intentar) "Isola scritta". Deixo aquí la poesia en català (original) i les traduccions al castellà, a l'italià i al eusquera.

Traductores / Traductors / Traduttori / Itzultzaileak: Carlos Vitale (Castellano), Francesco Ardolino (Italiano) y Maite González Esnal (Euskera).

ILLA ESCRITA Altra vegada sóc al lloc mateix on sempre arribo Joan Vinyoli La mirada inventa el món, la llum. Aquí comença el naufragi de l’ombra o la secreta deriva dels ocells. Sota la parpella, la matèria blanca i la llum negra, eternitat suspesa en l’aire con una música muda. Invento el temps i el seu viatge: poema, areny i duna líquida, tinta o roca al peu dels núvols emergida. Altra vegada sóc al lloc mateix on sempre arribo: la mar on viu la filla del més damnat dels dèus i d’aquella gran bagassa del dolor que porta per nom Malenconia. Tot és un lent ajornar el clam de la mudesa, tot és callada espera. Només se sent una vaga fressa d’ales, el foc blanc i l’aigua negra que bateguen al cor d’aquesta illa escrita. Només: en un mar de silencis, la foscúria.

ISLA ESCRITA Otra vez estoy En el mismo lugar donde siempre llego Joan Vinyoli La mirada inventa el mundo, la luz. Aquí comienza el naufragio de la sombra o la secreta deriva de los pájaros. Bajo el párpado, la materia blanca y la luz negra, eternidad suspendida en el aire como una música muda. Invento el tiempo y su viaje: poema, arenal y duna líquida, tinta o roca al pie de las nubes emergida. Otra vez estoy en el mismo lugar donde siempre llego: el mar donde vive la hija del más condenado de los dioses y de aquella gran ramera del dolor que lleva por nombre Melancolía. Todo es un lento aplazar el clamor de la mudez, todo es callada espera. Sólo se oye un vago aleteo, el fuego blanco y el agua negra que palpitan en el corazón de esta isla escrita. Sólo: en un mar de silencios, la oscuridad

ISOLA SCRITTA Sono di nuevo Nello stesso punto in cui ritorno sempre Joan Vinyoli Lo sguardo inventa il mondo, la luce. Qui inizia il naufragio dell’ombra o la segreta deriva degli uccelli. Sotto la palpebra, la materia bianca e la luce nera, eternità sospesa in aria come una musica muta. Invento il tempo e il suo viaggio: poesia, sabbia e duna liquida, inchiostro o roccia sotto le nuvole emersa. Sono di nuovo nello stesso punto in cui ritorno sempre: il mare in cui vive la figlia del più dannato degli dei e di quella baldracca del dolore chi di nome fa Malinconia. Ed è un lento procrastinare l’invocazione del mutismo, ed è una taciturna attesa. Si sete soltanto un vago fruscio di ali, il fuoco bianco e l’acqua nera che battono nel cuore di quest’isola scritta. Soltanto: in un mare di silenzi, l’oscurità.

UHARTE IDATZIA Berriro nago lekuan Beti itzultzen naizena Joan Vinyoli Begiradak asmatzen ditu mundua, argia. Hemen hasten da itzalaren hondoratzea edo txorien jito izkutua. Betazalaren azpian, materia zuria eta argi beltza, airean zintzilikatutako eternitatea musika mutua lez. Asmatzen ditut denbora eta bere bidaia: poema, hareatza eta hondar muino likidoa, tinta edo harkaitza hodeipean jalgia. Berriro nago beti itzultzen naizen leku berean: itsasoa non bizi den jainko zitalaren eta oinazearen emagaldu handiaren alaba Malenkonia deitzen dena. Oro da nututasunaren ardailaren atzeratze geldoa, oro da zain egote isila. Hegaldi arin bat aditzen da bakarrik, su zuria eta ur beltza taupadaka uharte idatzitakoaren bihotzean. Bakarrik: isiltasunezko itsasoan, iluntasuna